9-06-1998. Anàlisi AMPLIADA de la setmana de l'1 al 7 de juny del 1998 del Servei anlítico-informatiu de la XARXA BASCA ROJA

GESTES DE L'ERZAINTZA: CRIVELLAR ABERTZALES I CREMAR IKURRINYES. Història de dues opcions: morir per Euskal Herria, matar per Espanya. Dues de les persones deteses en la ràtzia de l'Ertzaintza són membres de la XARXA BASCA ROJA. Les amistats perilloses i les dolentes comapnyies de les cúpules del PNB i EA. PP i PSOE: tripijocs per al GAL i altra LOAPA. Mel per als rics, mentides i fuetades per als explotats, merda per a la biosfera, atacs per a l'èuscar.

A Ina Zeberio, que va lluitar a les files d'ETA per la independència d'Euskal Herria i la revolució socialista i a qui van matar els cipaios bascos d'Espanya, dedique aquests versos del poeta comunista Pablo Neruda:

ELS ALLIBERADORS

Ací ve l'arbre, l'arbre
de la tempesta, l'arbre del poble.
De la terra pugen els seus herois
com les fulles per la saba,
i el vent estavella els fullams
de munió remorosa,
fins que cau la llavor
del pa de bell nou a terra.

Ací ve l'arbre, l'arbre
nutrit per morts nus,
morts fuetejats i ferits,
morts de rostres impossibles,
empalats sobre una llança,
esmicolats a la foguera,
decapitats per la destral,
esquarterats a cavall,
crucificats a l'església.

Ací ve l'arbre
les arrels del qual estan vives,
va traure salnitre del martiri,
les seues arrels van menjar sang
i va extraure llàgrimes del terra:
les aixecà pel seu brancam,
les repartí en la seua arquitectura.
Foren flors invisibles,
unes vegades, flors soterrades,
d'altres il·luminaren
els seus pètals, com planetas.

I l'home replegà en les branques
les caragoles endurides,
les lliurà de mà en mà
com magnòlies o mangranes
i de sobte, obriren la terra,
cresqueren fins els estels.

Divendres, 5 de juny del 1988. Fa ara trenta i uns mesos la ploma de Txabi Etxebarrieta va escriure el MANIFEST D'ETA amb motiu de l'Aberri Eguna d'abril del 1968. I en ell aquesta frase: "Per a ningú no és un secret que difícilment sortirem de 1968 sense cap mort". Manquen avui divendres dios dies perquè es complesca el trigèssim aniversari d'aquell 7 de juny del 1968 en què, a Olarrain, Txabi esdevenia el primer militant d'ETA a qui assassinaven les bales espanyoles. En un enfrontament amb la Guardia Civil.

Divendres, 5 de juny del 1998. Fa ara trenta-cinc anys i vint-i-un dies que Txabi Etxebarrieta va escriure aquest poema:

Oració per un gudari

Begut,
amb els ulls grisos en les boires
marxant i caiguent...
ja no me'n vaig d'aquestes terres.
Ja no puc,
ja he mort a la roureda de la serra,
al bladar i la riera,
entre la meua gent brava
en la molsa de gener,
junt a Otxandiano i Mungia,
junt a Durango i Markina,
junt a Etxebarria i Areitio,
a la mateixa Gernika
caiguí jo, de viu a mort.
Sols en els sembrats, no nascuts,
hi ha quelcom
...que jo espere.

Divendres, 5 de juny del 1968. De bell nou ha estat "a la mateixa Gernika". A "la mateixa Gernika" que fa 61 anys, un mes i deu dies (el 26 d'abril del 1937) arrasaren i incendiaren els bombarders nazis aliats i a les ordres de l'Espanya de Franco. Ha estat prop, molt prop, d'on fa 23 anys Blanca Salegi i Iñaki Garai, un matrimoni major, van morir ametrallats per la Guardia Civil a llur casa, on havien oferit aixopluc al militant d'ETA Jesús maría Markiegi ("Mutriku"), que també cauria després abatut a trets junt a un caseriu proper.

Divendres, 5 de juny del 1998. Crepiten les emisores de ràdio; els cipaios d'Espanya, les tropes auxiliars indígenes mercenàries d'Espanya, els cipaios bascos de l'Ertzaintza al servei mercenari d'Espanya han crivellat Ina Zeberio a Gernika. Han mort la xicota que fa anys em va servir, amb un somriure, vi al taulell de MARRUMA, a la brava dona que va travessar l'oceà per ajudar els "nicas", a la militant de l'Organització Revolucionària Basca d'Alliberament Nacional Euskadi Ta Askatasuna (ETA) que tenia la vida apostada per recuperar la soberania d'Euskal Herria i enderrocar-hi el Mode de Producció Capitalista.

D'ací a unes hores tindré que parlar-ne a la tertúlia d'Egin Irratia dels divendres. Allargue el braç i òbric la meua vella i subratllada i manosejada edició de EL 18 BRUMARI DE LLUÍS BONAPARTE de Karl Marx, la primera que vaig tenir per a mi sol (1971, ja en fa 27 anys!). Pàgina 51, cantó doblegat, frases subratllades, petjades de rotulador, unaadmiració en verd de dos centimetres: "I així com en la vida privada es distingeix entre allò que un home pensa i diu d'ell mateix i allò que realment és i fa, a les lluites històriques cal diferenciar encara més entre les frases i les pretensions dels partits i llur natura real i llurs interessos reals, ENTRE ALLÒ QUE S'IMAGINEN ÉSSER I ALLÒ QUE SÓN DE DEBÓ".

Rellegesc de bell nou aqueixes lúcides paraules i note que a l'oceà de la meua pena, que en aqueixos moments de dol mamprès compartesc amb mig milió de basques i bascos, creix i es belluga ràpid un ampli corrent de llàstima pels afiliats del PNB i d'EA. Com van a suportar aquest xoc frontal entre el que les seues cúpules SÓN i FAN i el que en PENSEN I DIUEN? Com van a fer compatible en el seu ànim la mentida d'una policia basca abertzale i la realitat d'una força cipaia, tropa auxiliar indígena dels ocupants per assassinar abertzales?

Succeeix que a mesura que avança cap a la nit aqueix trist divendres vaig coneixent més "gestes" de l'Ertzaintza. La seua "humanitat" i la seua "sensibilitat" els ha portat a impedir als familiars d'Ina veure el cadàver fins que l'autòpsia no finalitzés.

I HAN CREMAT IKURRINYES! Al barri donostiarra d'Intxaurrondo, dvant de la societat Zulo Zahar, hi havia col·locades divendres pel matí ikurrinyes amb crespó negre i unapancarta amb el lema "Herriak ez du barkatuko" (El Poble no perdona") en què s'hi criticava l'actuació policíaca. Aviat van aparéixer diverses furgonetes de l'Ertzaintza de les quals van baixar els cipaios que s'emportaren lapancarta. Tot seguit, després de la col·locació de panells informatius on es denunciava l'operació, ELS ERTZAINES HI VAN TORNAR I BOTAREN FOC A LES IKURRINYES.

PRIMERAMENT FOU LA TRISTESA. Arnaldo Otegi, portantveu d'HB ho deia divendres junt al tanatori de l'Hospital de Basurto: "avui és un dia trist per a Euskal Herria i per als abertzales d'Euskal Herria, no sols per a HB i per a les famílies d'Inazi i dels detinguts". Afegint-hi que: "se n'alegren els espanyolistes, els que neguen el futur a aquest país i plorem els abertzales".

DESPRÉS FOU LA INDIGNACIÓ. L'EGIN de diumenge titulava així la informació sobre una nota de premsa emesa per Herri Batasuna el dia anterior, dissabte: "HB: Per què vol l'Estat el GAL si compta amb una Ertzaintza cipaia?". Gestores pro-Amnistia, que ja divendres valorà que l'Ertzaintza "està defensant a Euskal herria el marc jurídico-polític espanyol i, per tal d'aplicar-lo, empra la repressió" subratllà a l'endemà, dissabte, que "el nombre de ferides que presenta el cos sense vida d'Inaxi Zeberio recorda operacions semblants realitzades per la Guardia Civil en les quals el cos de les víctimes apareix crivellat".

I s'hi afegeix que: "allò que amoïna qualsevol amant de la vida és que un cos policíac, que vigila des de fa mesos un grup de persones i que les té perfectament controlades, acabe crivellant a una d'elles. Allò esdevingut revela que la intenció dels agents que hi van actuar a l'operació era la de matar".

La Plataforma Euskal Herria Askatu d'Iruñea denunciava cruament i contundent en una nota que a l'Estat espanyol: "no hi ha democràcia, es tortura, s'aplica un dia sí i altre també un estat d'excepció policíac, no es respecta la llibertat d'expressió, s'empresona les persones per divulgar una alternativa de pau i s'assassina els independentistes bascos".

I DESPRÉS FOU LA CONSTATACIÓ DE QUÈ HI HA DUES OPCIONS ENFRONTADES. Les que assenyalava el titular de la portada d'EGIN del dissabte, 6 de juny ("Morir per Euskadi, matar per Espanya"). Glosat després en l'asteko Kronika, signada per J. Iratzar a l'EGIN del dilluns, 8 de juny, en la qual es deia "existeixen bascos que estan disposats a morir i matar per Euskal Herria; en aquest país existeixen bascos, dient el mateix, estan disposats a matar i morir en defensa de les lleis d'Espanya, un concepte polític que fonamenta la seua existència en l'exercici de la força bruta per a no permetre ni jurídicament ni políticament nacions com Euskal Herria".

L'Ajuntament de Litzartza expressà bé allò que centenars i centenars de milers de ments basques pensen sobre el que suposa morir per Euskal Herria: acordà per unanimitat nomenar Ina Zeberio filla predilecta del seu Litzartza natal. També ho expressaven les pancartes i els víctors als seus carrers i en el seu homenatge: "Perquè ho has donat tot pel nostre poble, la nostra salutació més calurosa", "La repressió no és el camí, Democràcia per a Euskal Herria", "Un nou estel va ail·luminar el cel d'Euskal Herria", "Del teu empelt ha nascut un brot", "Fins la llibertat, guerra a l'Estat", "Cipaios assassins. Enemics de la pau". "El poble no perdonarà", "SÓN SOLDATS, NO TERRORISTES" (Guadariak dira, ez terroristak).

Un dels dos camins condueix a augmentar el servilisme a Espanya i a la seua estratègia de guerra total de creixent intensitat a Euskal Herria. L'altre condueix a passar a defensar la sobirania d'Euskal Herria. Pel que fa a çò hi ha divisió en l'Ertzaintza. Con h'hi ha al PNB i EA. Un símptoma que ha de ser molt valorat ha estat lanota feta pública per la secció de l'Ertzaintza del sindicat ELA.

Així, doncs, contrastant amb tantes obscenes alegries i tantes felicitacions per la "brillant operació", eixa nota reclamava que "es tracten d'un vegada vies de solució a aquesta situació d'enfrontament, una situació que els immobilismes, del caire que siguen, només fan que perllongar-lo".

I "es dol sincerament que en la intervenció realitzada per l'Ertzaintza en l'exercici de la responsabilitat policíaca que li és pròpia haja estat morta una persona", expressant "els seus sentiments de condol i solidaritat humana amb la família de la dona morta".

No cal infravalorar les possibilitats de què l'Ertzaintza esculla el bon camí en la cruïlla. Cipaios els hem anomenat per destacar la seua identitat bàsica amb les tropes índígenes auxiliars mercenàries de l'Exércit anglès a l'Índia. Tant de bo que acabaren imitant (amb èxit) el que aquells cipaios intentaren sense ell el 1857-1858: la Gran Insurrecció contra l'Estat ocupant.

És sols una possibilitat, encara que no ha de menysprear-se. Allò cert és que el que han fet els cipaios aquests dies no ha anat per eixe camí.

La detenció és un exemple eminent del "buen hacer" de l'ertzaintza i del que valen per als bascos (ni un rave!) l'Estat de Dret i la democràcia i les llibertats que ens "garanteix" l'Espanya del Rei que Franco nomenà. Així és, l'EGIN del proppassat dissabte titulava una mitja columna en la seua pàgina 6 dient: "Detingut a Astrabudua per no identificar-se davant de l'Ertzaintza", en la qual es deia que "a Astrabudua, enclau que pertany a la localitat biscaina d'Erandio, l'Ertzaintza va escorcollar l'habitatge de Milagros Etxeberria, qui aleshores no s'hi trobava. Sembla que llavors s'hi presentà a la casa Josu Zerrato, veí de la localitat, que fou detingut en negar-se a presentar la seua identificació".

No és la primera vegada que Josu Zerrato és detingut per l'Ertzaintza per eixe mateix "motiu" (negar-se en una arbitrària identificació). Allò inversemblant és que hores més tard, al llarg de la nit de divendres a dissabte, Josu Zerrato i Mila eren conduïts tots dos plegats a presenciar l'escorcoll de la casa de Milagros Etxeberria. I LA DETENCIÓ DE JOSU HAVIA ESDEVINGUT DETENCIÓ PER PERTINENÇA A BANDA ARMADA, mentre s'acusava a Mila de COL·LABORACIÓ. Diumenge, 7 de juny, EGIN, en la seua pàgina 18 recollia que: "Gestores pro-Amnistia va denunciar ahir que Josu Zerrato, detngut per negar-se a identificar-se quan l'Ertzaintza pretenia escorcollar la casa d'Etxeberria és a hores d'ara acusat d'un pressumte delicte de pertinença a banda armada".

Per a embolicar encar més la troca succeeix que l'Ertzaintza ha concedit a Josu Zerrato el probable rècord de ser l'únic acusat de pertànyer a ETA el domicili i les pertinences personals del qual NO han estat escorcollades malgrat haver romangut detingut i incomunicat durant els nefastos cinc dies que, malgrat les denúncies i recomanacions de -per exemple- l'ONU, la legislació espanyola autotitza. Rècord inversemblant que reflecteixla convicció de l'Ertzaintza de què la seua acusació era sols una invenció, però revela que l'abusiu tracte a Josu és un cas de simple i pur acarnissament de l'ertzaintza amb un abertzale que els fa nosa i a qui odien.

Al "teleberri" de quarts de tres d'avui dimarts en el qual revise aquesta Anàlisi han informat que el jutge Garzon de la Audiencia Nacional HA DEIXAT A JOSU EN LLIBERTAT SENSE CÀRRECS. Per la nit es va saber que Mila havia estat enviada a presó.

Eixe curriculum vitae de Josu que abans convidí a visitar està endarrerit. El va confeccionar l'estiu de l'any passat quan estàvem muntant la web de la XARXA BASCA ROJA. I no s'hi diu que la condició adquirida per josu a les acaballes de l'estiu, i que és el motiu pel qual el seu rostre apareix ara tot sovint als telediaris. perquè Josu és a hores d'ara un membre molt actiu de SENIDEAK (Associació de familiars de Presos Polítics Bascos), i per això se'l veu sovint per TV en eixos escassos segons que les televisions concedeixen a una marxa, una concentració, una roda de premsa, una visita (tantes voltes irritantment frustrant) als Parlaments basc i navarrès, un dejú, un lliurament de documentació a les autoritats, als sindicats, als organismes populars, a tantes i tantes accions que, tenaços i abnegats, adolorits i estòics, realitzen els familiars de les basques i els bascos que pateixen presó ales presons espanyoles.

Josu adquirí eixa condició (i la gens fàcil càrrega de dolor i sacrifici que això implica) de membre de SENIDEAK quan en començar la tardor passada fou detinguda i empresonada sota l'acusació de col·laboració amb ETA la seua germana Lurdes Zerrato, roja i abertzale, solidària, alegre i vibrant lluitadora durant gran part del seus trenta anys per Euskal Herria i per la revolució, col·laboradora també en la preparació de la XARXA BASCA ROJA on és molt, molt, molt estimada.

Josu publicà a la pàgina 10 del núm. de l'EGIN del proppassat 6 de maig del 1998 un article titulat EL DIA A DIA DE LA DISPERSIÓ, una gran part del qual reprodueix una carta de la seua germana, escrita quan encara estava empresonada a Carabanchel (ara mateix es troba a Soto de Real). Aquest article estava a mitges digitalitzat per a la seua publicació a la nostra web amb el títol ampliat de COM ARRIBEN LES PRESONERES BASQUES A LES PRESONS (I EL DIA A DIA DE LA DISPERSIÓ). El copie ara i ací per tal d'entendre millor l'encarnissament absurd de l'Ertzaintza amb Josu. I amb l'angoixosa i desconfiada esperança que l'Ertzaintza no haja fet "arribar així" a Mila.

Els qui ho som des de no fa gaire sabem que sols ara llegim amb vertadera ansietat les noves que arriben des de les presons i que sols ara una mirada de complicitat és prou per entendre't amb persones que porten anys i anys sofrint amb fermesa i dignitat sense límit grans esglais i, potser, sobretot, infinitat de petits ensurts. Dia rere dia, sense que allò tantes vegades repetit, allò quasi quotidià, assolesca curtir l'ànim el més mínim, com si cada colp fos el primer.

Crec que en la seua carta del primer d'abril ma germana expressava allò viscut en un d'eixos moments com sols pot fer-ho qui ho ha sofert directament, intensament. Ella, elles, des de Carabanchel, estan d'acord en què ho compartam amb tots vosaltres. Deia així:

"Hem passat uns dies prou durs. Així com cada vegada que surt alguna és la felicitat total, cada vegada que entra és un disgust de l'hòstia. A més, tantes, i en les condicions en què hi van entrar... Primerament disgust quan veus en la tele que han detingut a tnts a Araba, després a Andalusia, els dies d'incomunicació (que totes tornem a recordar el que hem viscut, el que et fa patir per elles i ells, comptant els dies que els n'hi resten i fent plans i organitzant-nos per quan hi arriben. Si hi arriben.

Ens n'arriben noves: "estan baix". Incomunicades!. Intentar veure-les, que ens sentan, que sàpiguen que som ací, que no els manque de res... ja pugen! (al nostre mòdul dues, Pili i Azu), primerament abraçar-le i donar-los molta estima, totes ens emocionem força, han patit tant, hem sofert tant, que no saps com fer-les coneixedores de que tot ha acabat i que a partir d'aleshores ja estan sanes i a estalvi dels pikoletos, ja ha passat!. Després organitzar-les, netegem la seua cel·la, els donem roba, plats, sabó... tot allò que puguen necessitar. Com s'agraeixen aquestes coses quan l'únic que es porta és la teua dignitat, despullada de la resta. Fora roba, fregar bé la pell en la dutxa, amb sabó amic i esponja solidària, fins que has de posar l'aigua més freda perquè la calenta cou, però ja et trobes a estalvi! I ara, després de preparar-ho tot, xerrar, xerrar, xerrar, polrar, plorar, plorar i donar tota l'estima que ets capaç.

Arriba Maite, no pot quasi ni caminar, i tot torna a començar i sense adonar-te'n tornes a plorar, però ara de ràbia, quina tensió suposa tot!; paperassa, aconseguir els visos... i quan aconsegueixes que t'autoritzen tot, a maite se l'emporten de bell nou a l'Audiència. Adéu al vis, una altra vegada les manilles, les escales són per a ella com un cim, però has d'anr-hi. Quina cara se'ns quedà a totes, encara com va vindre molt engrescada perquè va poder parlar amb les seues companyes i en veure-la així també ens engresquem la resta. Eixe dia el sopar fou animat i alegre, en sols pocs dies s'han animat moltíssim i encara que físicament els va a costar recuperar-se, tenen molta força i ganes de lluitat, això no ens ho poden llevar. No ho aconseguiran!

Així, puix, torne a la ploma perquè ja estem totes més tranquil·les i animades, i el cap torna al seu ser. A poc a poc."

Sense finalitzar el mes han traslladat a Lurdes a Soto de Real amb una altra companya. Allí no hi ha ningú per a rebre-les. Esperem poder veure-la com abans. Mamprén per a ella una altra etapa d'incertesa i adaptació activa. Per als seus familiars també.

Josu Zerrato. Senideak

Mayor Oreja ha subratllat cruament la situació en una entrevista concedida a OTR Press i publicada dilluns, 8 de juny: "ELS NACIONALISTES (bascos) TENEN UN CONCEPTE D'EUSKADI INCOMPATIBLE AMB ESPANYA". "Ens separa el paper d'Euskadi a espanya o la relació d'Euskadi amb espanya. El PNB i el PP comparteixen la sessió d'investidura a les Corts i PSOE I PNB comparteixen govern a Euskadi, PERÒ NO COMPARTIM AMB ELLS PROJECTE DE FUTUR".

Mayor oreja rebutja el pla d'ardanza i amenaça amb què assolirà "la pacificació del País Basc" per la força. Reconeix que la gran majoria dels bascos de la CAB (2/3) rebutja la seua política antiETA. PERÒ ADVERTEIX QUE NO LI IMPORTA. Que un 30% li dóna suport. I que el va a governar i actuar PER A EIXE 30%. El mateixet, el mateixet que Gran Bretanya governà i actuà durant dècades per a la minoria probritànica que els protestants de l'Úlster representaven a l'illa d'Irlanda.

Dijous, davant de les càmeres d'Euskal Telebista, Mayor Oreja n'avançà més sobre els plans espanyols. Insistí en la necessitat d'un "GRAN PROJECTE AL PAÍS BASC". Espanyol, per suposat. Mayor Oreja estava envalentonat pel seu sopar en la vespra amb la cúpula bicèfala (Borrell/Almúnia) del PSOE (amb l'afegit bicèfal -Justícia/Interior- exministre Belloch). En la qual, segons explicà, havia demanat que PPi PSOE "comencen a mirar el que serà la propera dècada la normalització i pacificació del País Basc". Perquè "ha d'haver un especial acordentre els dos grans partits". "Per a, des de la fortalesa d'eixe acord, entendre's més i millor amb el PNB". Llegiu: per a doblegar el PNB amb el pes de la GRAN COALICIÓ PP-PSOE i espanyolitzar-ho tot.

S'assabentaran els afiliats del PNB i EA que llurs cúpules corren el risc d'haver d'acceptar un tripoitjoc sobre el GAL i una nova LOAPA, una nova devaluació LEGAL d'eixe "zombi" que és l'Estatut? I, sobretot, d'haver d'acceptar deixar de ser nacionalistes bascos i sentir-se còmodes a Espanya d'una punyetera vegada?. Nicolasín, eixe a qui Anasagasti recorda que fou "ajudant de perdonavides (Damborenea) del GAL", anuncià dissabte,6 de juny, que "donaven per conclós el seu període de govern amb el PNB". I que si el PNB vol governar haurà d'acceptar les directrius (espanyoles) del PSOE (i PP) contra ETA.

Hi hagué més coses durant la setmana: mel per als rics, mentides i fuetades per als explotats, merda per a la biosfera, atacs per a l'èuscar. Espere poder dedicar espai per a tot això la pròxima setmana. Si la bèstia de la repressió espanyola, l'alè pudent de la qual sentim ja tants al bescoll, no incrementa la seua contraofensiva.

Perquè el que és un fet és que Euskal Herria es mou cap a la seua independència i contra el capital. I no tenen prou bales per aturar-la.

Justo de la Cueva